o ¿S'imaginen, si apliquéssim les lleis que prohibeixen els assetjaments psicològics a la feina, qui quedaria dempeus en el món empresarial?
BERNAT Dedéu
Filòsof
Deien els vells marxistes que el principal pilar del capitalisme és la seva prodigiosa aptitud per transformar qualsevol crisi interna en un èxit. En aquest sentit, el capitalisme sap utilitzar fenòmens aparentment negatius --una crisi ecològica o una catàstrofe humanitària, per exemple-- per afavorir les seves lleis de mercat i la seva lògica interna. Igualment, l'imaginari capitalista té la virtut de fer seus conceptes molt vells, i --més en concret-- inventats o reivindicats per un pensament contrari a les seves tendències. Passa així amb el mobbing, un nou mot d'herència (com no) americana que ve a designar l'assetjament psicològic que reben els treballadors al seu lloc de treball.
D'ASSETJAMENT a la feina n'hi ha hagut des que la feina es
va inventar; un greu error de la humanitat, dit sia de pas. Sigui com sigui,
l'assetjament laboral és consubstancial a la forma econòmica
liberal. En primer lloc, qualsevol contracte a temps parcial representa --en
certa manera-- una agressió als drets del treballador. No parlem ja
dels treballs en condicions il.legals, sense seguretat social o assegurança
mínima, etc. I de tot això ja en parlaven els drets del treballador
--o els drets humans, transcrits en les diferents constitucions nacionals--
molt abans que els psicòlegs (la pitjor de les races d'Occident) s'inventessin
això del mobbing. De fet, és curiós com emprant termes
estrangers podem arribar a perdre la noció del que volen dir certes
paraules; senyors psicòlegs, a casa meva el mobbing és diu mala
llet, competitivitat desaforada, el cap és un dictador torracollons,
si no faig x vendes em foten al carrer, etc. ¿Vostès s'imaginen,
si apliquéssim les lleis que prohibeixen els assetjaments psicològics
a la feina, qui quedaria dempeus en el món empresarial d'enguany? Per
a una resposta clara els remeto a l'excel.lent peça teatral Glengarry
Glen Ross, de l'insigne David Mamet.
El que més em preocupa d'això és una tendència
innata del capitalisme a elogiar les seves pròpies víctimes
per seguir devorant-les amb impunitat. N'és un bon exemple la utilització
fastigosa --per què no té un altre nom-- de les víctimes
del Tercer Món que utilitzen algunes ONG per atreure membres a les
seves files. Campanyes com les d'Anesvad, que comercialitzen amb la dissort
de malalts de lepra, fan venir ganes de vomitar per la seva hipocresia. ¿O
és que les empreses que hi posen els diners no exploten --al mateix
temps-- els treballadors de les seves fàbriques de l'Àfrica?
En fi; sense comentaris. Tornant al tema anterior, amb l'aparent invenció
del mobbing l'aparell capitalista ens intenta fer veure com l'assetjament
psicològic no és sinó un fet aïllat, provocat per
una interferència personal al sistema, però no pas inherent
al sistema mateix. En resum; els malalts de lepra no ho són perquè
els occidentals trepitgem els habitants del Tercer Món, sinó
per algunes petites interferències --dictadors, rebel.lions internes,
o diferències culturals-- que impedeixen que el sistema monetari liberal
transcorri normalment.
Però on la utilització de la víctima ha estat més
perversa ha estat en l'àmbit del terrorisme. Ho hem pogut comprovar
a la darrera gala dels premis Goya, en què l'associació de víctimes
del terrorisme d'ETA va escridassar el director Julio Medem arran del seu
documental La pelota vasca, pel.lícula que donava una visió
--pel que sembla-- diferent de la seva sobre el problema d'Euskadi. El que
més sobta de la qüestió és que alguns polítics
--sense veure l'esmentat film-- hagin dit que, es digui el que es digui en
aquest, la primacia de l'anàlisi sobre la situació a Euskadi
la tenen les víctimes d'ETA. Al meu entendre, aquest argument és
no tan sols absolutament demagògic, sinó fals. ¿Vostès
creuen que la persona més objectiva per analitzar el conflicte d'Israel
amb Palestina és una mare jueva o musulmana a qui han matat el fill?
¿Per què es creu que és la víctima, que ha patit
sens dubte una experiència intransferible en el seu dolor, la persona
més adequada per analitzar una situació, com és el cas,
prou complexa? El que és més greu de tot això és
que és precisament el Govern el que ha fet que l'únic llenguatge
que es parli avui a Espanya en matèria de terrorisme sigui el de la
víctima. Per això qualsevol argument que s'allunyi dels cànons
que ens fan sentir víctimes del terrorisme és un argument còmplice
amb el terror.
PER LA MATEIXA regla de tres, ¿no hauríem de fer cas de les víctimes de l'Iraq que pensen que l'Exèrcit dels EUA és un invasor que cal combatre amb l'ús de la violència? ¿O és que l'unilateralisme de Bush no és un atac terrorista? ¿I les seves víctimes tampoc ho són? Deixem, doncs, que parlin, ¿no?
fUENTE. El Periodic d'Andorra
Extraído de http://forosdelmobbing.info
Traducción:
ELOGIO DE LA VÍCTIMA
o ¿Se imaginan, si aplicásemos las leyes que prohiben los acosos psicológicos en el trabajo, quien quedaria en pie en el mundo empresarial?
BERNAT Dedéu
Filósofo
Decían los viejos marxistas que el principal pilar del capitalismo
és su prodigiosa aptitud para transformar qualquier crisi interna en
un èxito.
En este sentido, el capitalismo sabe utilizar fenómens aparentemente
negativos --una crisis ecológica o una catástrofe humanitária,
por ejemplo-- para favorecer sus leyes de mercado y su lógica interna.
Igualmente , el imaginario capitalista tiene la virtud de hacer suyos conceptos muy viejos,y --más en concreto-- inventados o reivindicados por un pensamiento contrario a sus tendencies. Pasa así con el mobbing, una nueva palabra de heréncia (como no) americana que viene a designar el acoso psicológico que reciben los trebajadores en su lugar de trabajo.
DE ACOSO en el trabajo ha habido desde que el trabajo se inventó; un grave error de la humanidad, sea dicho de paso . Sea como sea, el acoso laboral és consustancial a la forma económica liberal. En primer lugar, qualquier contrato a tiempo parcial representa --en cierta manera-- una agresión a los derechos del trabajador.
No hablamos ya de los trabajos en condiciones ilegales, sin seguridad social o seguro mínimo, etc. Y de todo esto ya se hablaba en los derechos del trabajador --o los derechos humanos, transcritos en las diferentes constituciones nacionales-- mucho antes que los psicólogos (la peor de las razas de Occidente) se inventaran eso del mobbing.
De hecho, es curioso como utilizando términos estrangeros podemos llegar a perder la noción de lo que queremos decir con ciertas palabras; señores psicólogos, en mi casa el mobbing se llama mala leche, competitivdad desaforada, el jefe es un dictador tocacojones, si no hago x ventas me echan a la calle, etc.
¿Ustedes se imaginan, si aplicásemos las leyes que prohiben
los acosos psicológicos en el trabajo, quién quedaria en pie
en el mundo empresarial de hoy en dia?
Para una respuesta clara los remito a la excelente pieza teatral Glengarry
Glen Ross, del insigne David Mamet.
Lo que más me preocupa de esto és una tendencia innata
del capitalismo a elogiar sus propies víctimes para seguir devorandolas
con impunidad. Es un buen ejemplo la utilitzación asquerosa --porque
no tiene otro nombre-- de las víctimas del Tercer Mundo que utilitzan
algunas ONG para atraer miembros a sus filas.
Campañas como las de Anesvad, que comercialitzan con la desgracia de
los enfermos de lepra, hacen venir ganes de vomitar per su hipocresia.
¿O és que las empresas que ponen dinero no explotan --al mismo tiempo-- a los trabajadores de sus fàbricas de Àfrica? En fin; sin comentarios.
Volviendo al tema anterior, con la aparente invención del mobbing el aparato capitalista nos intenta hacer ver como el acoso psicológico no és sinó un hecho aislado, provocado por una interferéncia personal al sistema, pero no inherente al sistema mateix.
En resum; los enfermos de lepra no lo son porque los occidentales pisan a los habitantes del Tercer Mundo, sinó por algunas pequeñas interferencies --dictadores, rebeliones internes, o diferencies culturales-- que impiden que el sistema monetario liberal transcurra normalmente.
Pero donde la utilitzación de la víctima ha estat más
perversa ha estado en el àmbito del terrorismo. Lo hemos podido comprobar
en la última gala de los premios Goya, en que la asociación
de víctimas del terrorismo de ETA abroncaron al director Julio Medem
por su documental La pelota vasca, película que daba una visión
--por lo que parece-- diferente de la suya sobre el problema d'Euskadi.
Lo que más sorprende de la cuestión és que algunos políticos
--sin ver la pelicula-- hayan dicho que, se diga lo que se diga en ésta,
la primacia de el análisis sobre la situación a Euskadi la tienen
las víctimes d'ETA.
A mi entender, este argumento és no tan solo absolutamente demagógico,
sinó falso.
¿Ustedes creen que la persona más objectiva para analitzar
el conflicto de Israel con Palestina és una madre judia o musulmana
a quien han matado el hijo?
¿Por qué se cree que és la víctima, que ha sufrido
sin duda una experiència intransferible en su dolor, la persona més
adecuada para analizar una situación, como és el caso, suficiente
compleja?
Lo que és más grave de todo esto és que és precisamente el Gobierno el que ha hecho que el único lenguage que se hable hoy en Españaa en materia de terrorismo sea el de la víctima. Por eso qualquier argumento que se aeje de los cánones que nos hacen sentir víctimas del terrorismo és un argumento còmplice conel terror.
POR LA MISMA regla de tres, ¿no tendríamos de hacer caso
de las víctimas de Iraq que piensan que el Ejército de los EUA
és un invasor que necesita ser combatido con el uso de la violéncia?
¿O és que el unilateralismo de Bush no és un ataque terrorista?
¿Y sus víctimas tampoco lo són? Dejemos, entonces, que
hablen, ¿no?
fUENTE. El Periodic d'Andorra
_________________