S'hauria d'examinar el resultat social que està assolint l'ensenyament

A propòsit de l'ensenyament (I)
Josep Miró i Ardèvol

Sóc dels que pensa per l'evidència dels fets, dels resultats, que l'ensenyament, i de manera especial l'ensenyament sense ideari, el que va a càrrec de l'Estat i és gestionat per la Generalitat, viu una profunda crisi, que no es resol només amb més mitjans, perquè fonamentalment el problema no és de mitjans, sinó d'alguna cosa més complexa: en el sentit de l'ensenyament i sobretot en l'adequació entre aquell sentit i la forma de fer-lo efectiu: els criteris i l'organització. Vagi per endavant que no és una crisi ni de bon tros específica de Catalunya, està estesa, amb intensitat variable, per tot Europa, com ho constata l'exemple paradigmàtic per negatiu de la veïna França, prototipus, és gairebé únic a Europa, de l'hegemonia de l'ensenyament públic.
Pensant així, és lògic que seguís amb atenció les declaracions del nou conseller d'Ensenyament, el senyor Bargalló. La meva impressió, molt primerenca i necessàriament provisional, és clar, perquè no ha començat la seva feina, em mou poc a l'esperança i més aviat m'inspira preocupació. Al cantó de pinzellades francament bones, com la voluntat d'envoltar-se d'un equip que unifiqui l'experiència amb una visió de fora, nova, enfocament que em recorda la regla d'or de la unió entre tradició i progrés, hi ha un plantejament de la situació de l'escola estrictament instrumental, mediatitzat per una forta deriva ideològica, entesa en el sentit pejoratiu del terme: la idea transformada en motlle que empresona la vida. I ja se sap que des de les destrosses del segle XX, la combinació de racionalització burocràtica i ideologia del morro fort, és sempre motiu de temor, com bé ens van explicar fa un grapat d'anys, abans que el Mur de Berlín fos història, els autors txecs de la famosa Carta dels 77.
Penso, potser equivocadament, que ara a l'inici del mandat polític, el que s'escau és un diagnòstic global, perquè sense diagnòstic no existeix una teràpia bona. Cap realitat física o de vida admet receptes sense un enunciat previ de quin és el seu estat, quins els seus problemes radicals i la ramificació de les seves conseqüències. Perquè la realitat és que massa dels nostres adolescents surten de les escoles amb una formació deficient; tant la curricular com la que necessiten per ser persones. El seu bagatge intel·lectual per interpretar mínimament la història i la societat en què viuen és, massa sovint, d'una pobresa espantosa. El resultat en termes socials és l'extensió d'una mena d'adolescent i jove d'identitat feble, abocat a la cerca de l'hedonisme més compulsiu, d'altra banda propi de l'edat, però sense que se l'hagi dotat de principis per a l'autocontrol. Aquesta actitud hedonista va lligada sovint al mal dels temps: l'afirmació de la realització individual com a únic i màxim hiperbe, com a única guia de conducte. Cada vegada hi ha més joves amb només dues polaritats, la feina, més o menys gratificant, més o menys alienant, i un oci inserit absolutament en els circuits comercials, que accentua la destrucció de la seva consciència alhora que minva les seves condicions físiques.
No cal dir que hi ha moltíssim jovent que no funciona així, és clar. El que diagnostico no correspon, encara, a la majoria, però el cert és que a cada fornada n'hi ha més d'aquesta mena. Tot un seguit de senyals ens alerten des de fa temps. En l'àmbit acadèmic estricte una i de ben clara és la inadequada preparació amb què arriben a la universitat, així com també el gran desconeixement històric, cultural, filosòfic i religiós, unit a deficients capacitats expressives en l'ús de la llengua. Els seus marcs de referència no estan constituïts sobre fonaments, sinó sobre utilitats, sinònim de preteses eficàcies. En l'ordre social, hauria de moure a una atenta reflexió de les autoritats educatives les tendències tant a l'alça en les morts de joves per accidents de trànsit; la generalització de la drogoaddicció com a pràctica normalitzada i, els embarassos entre les adolescents, malgrat la informació sexual que circula per les seves mans. El creixement de la delinqüència juvenil i adolescent, l'extensió del vandalisme, i les dificultats d'alguns pares davant l'agressivitat dels seus fills, serien altres referències, no exhaustives però si obligades.
En definitiva, és una necessitat que el nou conseller d'Ensenyament ens doni el seu diagnòstic del perquè fracassa tant el sistema escolar, en especial el públic, en la formació de persones per a una comunitat responsable i d'individus educats en la cultura de l'esforç i la moral del compromís. Perquè si l'escola és, també, un factor bàsic en la formació de la persona, el resultat cada vegada més negatiu salta a la vista. No es pot avaluar el paper del sistema escolar només a base de considerar horaris, alumnes per professor, programes i nivells retributius. Això seria en tot cas la conseqüència, perquè la prèvia és examinar el resultat social que està assolint l'ensenyament, que constitueix en últim terme l'única mesura real del seu encert. Tot el que no sigui això és practicar l'esport de fer volar coloms, o el també molt celebrat vol gallinaci. El sistema escolar no es pot desentendre absolutament dels problemes que molts adolescents tenen i ocasionen a la societat. No és només l'escola, però també és l'escola qui ha de dir què passa i què pensa fer per resoldre-ho.
En aquest sentit, voldria aportar unes notes des de la modesta perspectiva de ciutadà i la responsabilitat de ser pare. Ho faré d'avui en quinze, si Déu vol.

Josep Miró i Ardèvol. Enginyer agrícola
josepmiro@e-cristians.net