Dan Olweus, el primer investigador que va estudiar el tema a Escandinàvia els anys setanta, defineix l'assetjament escolar o bullying com “una conducta de persecució física i/o psicològica que fa un alumne contra un altre, a qui tria com a víctima d’atacs repetits. Aquesta acció, negativa i intencionada, situa la víctima en una posició de la qual difícilment pot sortir pels seus propis mitjans. La continuïtat d’aquestes relacions provoca en les víctimes efectes clarament negatius: ansietat, descens de l’autoestima i quadres depressius, que dificulten la seva integració en el medi escolar i el desenvolupament normal dels aprenentatges”.

N’assenyalem els elements que el caracteritzen:

· Estabilitat temporal (accions repetides en el temps que duren mesos o anys).
· Indefensió de la víctima (abús, desequilibri de poder en unes relacions que haurien de ser simètriques, entre iguals).
· Intencionalitat de les agressions.
· Les agressions no responen a una provocació prèvia de la víctima.

Aquestes accions negatives es poden classificar en agressions físiques, verbals i conductes d’exclusió social. Totes aquestes tenen formes directes (pegar, donar empentes; insultar, anomenar amb malnoms; no deixar participar, excloure d’un grup, etc.) i formes indirectes (robar o fer malbé les pertinences d’un; parlar malament d’un o escampar falsos rumors; ignorar la seva presència o fer com si fos transparent, etc.).

A vegades són conductes obertes i visibles, però sovint es donen de manera encoberta o gaudeixen de certa permissivitat social (com l’insult, el rumor o l’exclusió), cosa que les fa difícils de detectar, de diagnosticar i d’intervenir. Això passa especialment en les formes indirectes en què l’agressor queda a l’ombra i les agressions no són del tot evidents per a la víctima. Aquesta incertesa sol generar en la víctima efectes molt pitjors a llarg termini (dubtes sobre la pròpia percepció, atribucions d’autoinculpació, etc.).

Segons l’estudi Joventut i Seguretat a Catalunya (2001), entre un 5,6 i un 10,5% d’alumnes declara ser víctima (un cop a la setmana o més) d’agressions verbals, entre un 1,3 i un 2,4% declara ser víctima d’agressions físiques. L’estudi no inclou l’exclusió social. És difícil concretar una xifra, però es calcula que entre un 3 i un 4% d’alumnes podria patir un maltractament habitual dels seus companys.

No podem desvincular aquestes situacions del context on es produeixen. És un fenomen social per naturalesa i tothom hi juga un rol. Hi ha estudis que indiquen que del 35% al 40% dels alumnes han pres part, en un moment o altre, en una situació d'assetjament escolar, i que no menys del 30% n’han estat testimonis. La figura següent ens presenta el rol dels alumnes en una situació aguda de maltractament.

El cercle de l'assetjament escolar (adaptat d’Olweus, 2001)

Aquest esquema és útil per planificar la intervenció. Es tracta d’atreure el major nombre d’alumnes cap al costat dret del cercle.

La intervenció

Aspectes generals

Cal no confondre el maltractament entre alumnes amb altres fenòmens que, encara que hi estan relacionats, no hi tenen una vinculació directa, com el vandalisme (violència contra els objectes), la indisciplina (contra les normes) o la disruptivitat a les aules (contra les finalitats educatives), o els conflictes interpersonals més o menys greus que sorgeixen quotidianament. Una definició ajustada del fenomen farà més efectiva la intervenció, que altrament podria tenir resultats no desitjats.

El maltractament entre alumnes no és un conflicte; no ens trobem davant de dues parts enfrontades. És una manera de victimització equiparable a l’abús infantil o la violència de gènere, caracteritzada per un marcat desequilibri de poder i per la situació d’indefensió de la víctima.

Les darreres investigacions posen de manifest que aquestes situacions de victimització es poden gestar en l’educació infantil i esdevenir relativament estables al llarg de l’educació primària, tot i que es facin més evidents en els primers cursos de l’ESO (ensenyament secundari obligatori). D’aquí la conveniència d’iniciar una intervenció al més aviat possible.

En aquest sentit, qualsevol actuació adreçada a millorar la convivència en el centre és una activitat de prevenció primària. En un primer nivell, observar l’educació socioemocional dins del currículum, utilitzar una metodologia d’ensenyament i aprenentatge basada en el treball cooperatiu, la gestió democràtica i participativa del centre, l’aplicació d’una disciplina positiva, coherent i consistent, etc. són aspectes que afavoreixen el diàleg i la comprensió mútua, i fomenten la valoració i el desig d’estar bé amb un mateix i amb els altres.

En un segon nivell hi haurien els programes d’activitats de tutoria adreçats a sensibilitzar els alumnes, a detectar precoçment les situacions de maltractament i a intervenir abans no es consolidin.

El tercer nivell és molt específic; té com a objectiu aturar les situacions consolidades de maltractament, minimitzant l’impacte que hagin pogut tenir en els protagonistes. Es tracta de centrar-se a buscar un acord de convivència i això només es pot fer des d’una perspectiva no culpabilitzadora.

Aquesta és una consideració important per a la intervenció. Argumentacions del tipus “no se sap defensar, en el fons s’ho busca”, “li manquen habilitats...”, d’alguna manera culpen la víctima com a responsable de la situació. Aquestes afirmacions neguen paradoxalment la seva condició de víctima, d’estar patint una situació injusta, i cal evitar-les. Les intervencions que s’adrecen exclusivament a canviar la conducta de la víctima per fer-la menys vulnerable al maltractament solen ser mal concebudes i resultar, fins i tot, contraproduents. En aquests casos es pot parlar de victimització secundària.

Mediació escolar i mediació terapèutica

La mediació escolar pot ser per als centres educatius una eina educativa de formació per a la cultura de la pau, de prevenció de la violència, d’intervenció en situacions de conflicte i de reparació i reconciliació entre aquelles persones que, malgrat llurs diferències, han de continuar convivint.

La mediació escolar també pot ser útil en l’afrontament del maltractament entre alumnes. D’una banda, els centres que promouen l’ús de la mediació envien el missatge als seus alumnes que es preocupen per la convivència i per les seves relacions, i això pot facilitar treure a llum alguns casos. El Servei de Mediació del Centre disposa d’uns canals de comunicació que poden donar sortida a les demandes dels alumnes i això pot encoratjar algunes víctimes a parlar.

D’altra banda, la negativa o la incompareixença d’una de les parts pot ser indicador d’una situació de maltractament, tot i que una persona pot negar-se a acudir a la mediació per molts altres motius.

De totes maneres, la mediació escolar no és una eina adequada per resoldre les situacions de maltractament entre alumnes. Les raons van des del mateix procediment al seguiment dels acords, passant pel rol del mediador:

1 En les situacions de maltractament entre alumnes és difícil que les parts se sotmetin voluntàriament a un procés mediador: l’agressor no sent cap necessitat d’arribar a cap acord amb la víctima i aquesta té massa por per proposar-ho. A més, la relació que s’ha establert entre ells dificulta la trobada.
2 La neutralitat del mediador envia missatges inadequats als alumnes implicats (“Tots dos teniu una part de raó, necessitem treballar aquest conflicte entre les dues parts”.). El missatge adequat a la víctima de maltractament és “ningú no es mereix ser maltractat i estem fent coses per aturar-ho” i a l’agressor “la teva conducta és inadequada i s’ha d’acabar”.
3 Quan el desequilibri de poder és molt gran, una postura de neutralitat el perpetua i fa que l’acord sigui gairebé sempre injust, a favor de qui té el poder. En aquest cas, la víctima no està en condicions de negociar, ja que les emocions de vergonya i por poden fer que accepti qualsevol proposta de l’altra part. Tampoc no tenim garanties que la part dominant compleixi el pacte.
4 Poques vegades en les situacions de maltractament entre alumnes l’agressor és una persona sola; sovint es tracta d’un grup que intimida una sola persona, cosa que afegeix complexitat al procés.
5 El fet d’enfrontar l’agressor i la víctima en la sessió de mediació pot ser molt angoixant per a la víctima i la pot revictimitzar.
6 A partir d’experiències d’altres països, no tenim evidències que indiquin que la mediació sigui efectiva per aturar el maltractament entre alumnes.

Per salvar aquestes dificultats derivades de la pròpia situació de victimització i per intervenir positivament en situacions consolidades de maltractament entre alumnes es requereix un altre tipus d’abordatge.

Una alternativa és la mediació terapèutica com el Shared Concern Method (Pikas, 1989). És un mètode molt estructurat i específic. Es tracta d’entrevistes breus individuals que han de ser dutes a terme per persones entrenades i amb certa formació psicoterapèutica. Parteix d’una òptica no culpabilitzadora i busca el compromís de l’/els agressor/s per millorar la condició de la víctima i aconseguir un pacte acceptable de convivència.

A més, aquest mètode requereix uns requisits previs, ja que el mediador terapèutic ha de tenir un coneixement precís i ajustat de la situació concreta i el centre ha d’estar activament implicat en la millora de la convivència. Aplicat en les condicions adequades, s’ha mostrat un mètode vàlid per aturar i resoldre positivament un percentatge elevat de situacions de maltractament.

Jordi Collell Caralt
Carme Escudé Miquel
http://www.xtec.net/~jcollell

Podeu adreçar correspondència sobre el tema a Jordi Collell (jcollell@xtec.net) o a Carme Escudé (cescude@xtec.net).