EL MOBBING

per T. Domingo C.-Delegada de l´Associació Catalana Mobbing No! a Tarragona. Text xerrada 2004.

Introducció

En un món com el nostre on la violència física i la violència sexual són tan abundants, el maltractament psicològic té el risc de passar inadvertit.
La nostra societat, cada vegada més permissiva, cada vegada amb menys límits entre el que està bé i el que està malament, afavoreix indirectament l'assetjament moral.

L'assetjament moral és un atemptat a la integritat psicològica i emocional d'una persona, és un atac contra la seva identitat.
L'agressor -o agressora- persegueix la destrucció de la víctima. Aquesta destrucció es pot traduir en: malalties psicosomàtiques, físiques o mentals, desestabilització emocional greu, suïcidi. També est pot portar a terme potenciant el pitjor que la víctima porta en el seu interior (o sigui, convertir-la en una mala persona.)

L'assetjament psicològic. Concretament és una forma de violència que s'exerceix contra sobre una persona, amb una estratègia, una metodologia i un objectiu, per a aconseguir l'ensorrament i la destrucció moral de la víctima. Assetjar psicològicament a una persona és empaitar-la amb crítiques, amenaces, injúries, calúmnies i accions de forma que soscavin la seva seguretat, la seva autoafirmació i la seva autoestima, i a la vegada introdueixin a la seva ment malestar, preocupació, angoixa, inseguretat, dubte i culpabilitat. Per poder parlar d'assetjament ha d'haver un continu i una estratègia de violència psicològica encaminats a aconseguir que la víctima caigui en un estat de desesperació, malestar, desorientació i depressió.

S'ha de posar en relleu que una de les estratègies de l'assetjador és fer que la víctima cregui que és la culpable de la situació, i, naturalment, que així ho creguin tots els possibles testimonis.

La segona condició imprescindible per a que es produeixi l'assetjament moral és la complicitat implícita o el consentiment de la resta del grup, que, o col·laboren o són testimonis silenciosos de la injustícia, però callen per temor a represàlies, per satisfacció íntima o simplement per egoïsme "mentre no em toqui a mi".

En moltes ocasions la víctima no té consciència de que ho és o en té poca, i ni tan sols és capaç de verbalitzar el que li està passant. Solament percep una sensació desagradable, insuficient per a ella com per a classificar el cas d'assetjament

ELS ASSETJADORS
Els assetjadors són "narcisistes perversos", són aquelles persones que no són capaces de reconèixer-se a sí mateixes com a éssers humans, gent que no ha pogut construir una identitat pròpia. Necessiten destruir la identitat dels altres per a sobreviure.

Normalment són persones que donen una bona imatge, ja que la seva avidesa d'aprovació social i de poder no tenen límits. Així són experts en habilitats socials i normalment només les víctimes arriben a conèixer el seu costat més fosc. No tenen inquietuds pròpies, els seus sentiments només volten sobre ells mateixos. Són un gran buit que intenta omplir-se amb estímuls externs i per aquests personatges la destrucció dels altres és una necessitat.

És un depredador que necessita humiliar i aniquilar per a elevar-se. S'alimenten dels conflictes i els encanta manipular la resta de gent per a què es barallin els uns amb els altres.

L'assetjament moral es produeix en un llenguatge totalment indirecte. L'agressor sempre pot negar l'agressió, que consisteix en al·lusions, insinuacions i sobre tot amb el llenguatge no verbal. El llenguatge no verbal pertany al registre de l'intuïtiu o sigui, del que normalment no s'anomena. Actualment s'incideix molt en la significació dels gestos, actituds, mirades, somriures. Així com resulta lògic defensar-se davant d'una trepitjada o d'un insult, poca gent es defensa d'una mirada de menyspreu, d'odi o d'un somriure ple de burla. Sabem que el 80% del significat de les paraules ens ho dóna precisament el que no es diu. Quan l'agressió es realitza amb paraules l'important no és el que es diu, sinó en com es diu, davant de qui es diu i quin sentit té.

L'agressor sap manegar-se en un context ambigu. Una abraçada plena d'afecte, un bes, un elogi es combinen amb mirades plenes de menyspreu, odi o frases aparentment innocents destinades a minar l'autoestima de la víctima. Aquesta ambigüitat busca que la víctima no pugui localitzar l'agressió, i, per això, no sigui capaç de defensar-se.

 

DESESTABILITZAR

Per desestabilitzar la víctima l'agressor:
· Es burla de les seves conviccions, de les seves idees polítiques o dels seus gustos.
· Deixa de dirigir-li la paraula.
· Ridiculitza la víctima en públic.
· L'ofèn davant els altres.
· Impedeix que s'expressi.
· Es burla dels seus punts febles.
· Fa al·lusions desagradables, sense arribar a aclarir-les mai.
· Posa en dubte les capacitats de judici i de decisió de la víctima.

 

FASES

Hi ha dos fases a l'assetjament. La primera, és la fase de la seducció. L'assetjador actua com el que és, un depredador: examina a la víctima, localitza els seus punts febles, les seves inseguretats. Mentre fa tot això es mostra com una persona encantadora o com una persona indefensa. Capta a la víctima, l'atrau dins el seu joc, ja sigui mostrant-se com una persona molt sàvia o com una pobra víctima necessitada. En aquesta fase l'agressor estén les seves xarxes: la finalitat es crear una àrea d'influència a l'entorn de la víctima per paralitzar-la i manipular-la. La manipulació ja és una agressió en sí mateixa. Exemples de manipulació: crear dubtes sobre el propi comportament, sobre les pròpies capacitats, intentar incidir sobre els sentiments dels altres.

Aquesta manipulació li dona una clara sensació de poder: els altres són titelles als que es pot manegar com ells vulguin. No solament les víctimes son titelles, sinó totes les persones que els envolten. Per a l'agressor la resta de la gent no existeix quant a sí mateixos, persones individuals, sinó solament amb relació a ells. Es relacionen amb les altres persones amb criteris d'utilitat i sobretot amb criteris d'apropiació.

La segona fase és la fase de la violència: es produeix quan la víctima veu la seva posició de víctima. Percep l'agressió i la reconeix. Llavors l'agressor posa en marxa la seva maquinària destructiva. Aquí ja no busca la manipulació, ja que la víctima ha sortit de la seva teranyina, sinó la destrucció de l'altre. En aquesta fase la víctima sent por i l'agressor ràbia freda. La por desestabilitza molt, ja que les persones necessitem seguretat. Una altra conseqüència perillosa de la por es que produeix ira com mecanisme de defensa. La ira és positiva perquè permet expressar la ràbia contra l'agressor però és negativa com resposta de la víctima front les agressions.

La violència psicològica té un gran problema: no deixa petjades i l'experiència viscuda és difícilment explicable. Així com un paranoic creu que algú intenta aniquilar-lo, la víctima pot semblar paranoica davant els altres i també davant ella mateixa. És molt important que la víctima confiï en les seves pròpies percepcions per evitar aquest risc.

Existeix també una altra tendència que perjudica a la víctima: la societat tendeix a afirmar que si es produeix una agressió és per alguna causa. La víctima tendeix a colpir-se, a examinar la seva actitud, a intentar saber que ha fet per rebre el maltractament. El cert és que no ha fet res. És culpable de ser com és i de provocar amb la seva personalitat els instints apropiadors i envejosos de l'agressor. L'agressió és independent de la conducta de la víctima. Faci el que faci l'agressor ho interpretarà com un atac contra ell. Evidentment tota persona s'equivoca, però la violència psicològica no té cap justificació real. Els agressors estan molt a prop del deliri paranoic i interpreten la conducta de la víctima com atac contra ells.
Les víctimes d'assetjament moral són persones amb tendència a colpir-se a sí mateixes, persones insegures que exhibeixen les seves qualitats per la seva inseguretat, massa indulgents amb el comportament dels altres i exigents amb el propi, persones creatives, imaginatives, riques amb qualitats interiors.

L'agressor desitja aquestes qualitats però com no és capaç d' aconseguir-les per si mateix necessita destruir-les en la víctima.
L'estratègia de defensa davant l'assetjament moral és diferent segons sigui el context de l'agressió, que es pot donar a la vida privada o a la feina.
La víctima es sentirà temptada a agredir a l'agressor. No ho ha de fer. Si la víctima es converteix en una mala persona el pervers haurà guanyat i a més es sentirà justificat. A més, segurament la víctima perdrà a la confrontació, dons si està en posició de víctima no arribarà als graus de malignitat de què és capaç l'agressor.
Si l'agressió es produeix en un context familiar, la separació és l'única alternativa, ja que l'agressor no pararà mai.
Si es produeix a la feina, una vegada identificada l'agressió i l'agressor, s'ha d'intentar acumular proves, i un s'ha de preparar psicològicament: no respondre de formes agressives, no cedir a l'impuls, desenvolupar un control emocional i un autodomini exemplars.

En molts casos és necessari que la persona agredida rebi ajuda psicològica, per a que pugi resistir l'agressió. També és important tenir un assessorament legal mitjançant advocats per poder denunciar judicialment l'agressor.
La violència psicològica és molt difícil de detectar. Pot produir-se en públic i que només la persona agredida s'anadoni de l'agressió. Per això es necessari que no respongui amb ira. Si ho fa, se la considerarà desequilibrada o violenta. La víctima necessitarà estar en alerta constant i té un recurs important: tenir un comportament irreprotxable. La víctima ha de lluitar contra la sensació d'impotència i indefensió. Existeix una agressió molt real i s'ha de defensar. El temps també és important: no és el mateix una agressió de mesos o d'anys.
La violència psicològica deixa seqüeles greus a la persona que l'ha patit, pot arribar a ser traumàtica ja que aquesta agressió primer és una violació mental, després un intent d'assassinat psíquic.

RESUM
Incidiré als següents punts:
· Existeix una víctima i un agressor.
· L'agressió no respon a motius reals sinó a un deliri, a una necessitat de destruir el que no es pot tenir.
· Es desitgen normalment qualitats personals: iniciativa, intel·ligència, sensibilitat, bondat.
· L'agressor no pensa en els altres com a persones. No sent cap remordiment.
· La violència es manifesta en dos fases: la manipulació i la violència declarada.
· Aquesta violència és una necessitat. El pervers necessita víctimes per a sobreviure. Davant els qui no son víctimes, la seva conducta és irreprotxable.
· L'agressor, una vegada iniciat el cicle de la violència, no pararà mai. Evitarà la confrontació directa. Colpirà, indirectament, a la víctima.
· És molt difícil provar la violència psicològica.
· L'agressió es produeix de maneres indirectes.
· L'agressor busca la destrucció o la corrupció de la víctima.
· Per defensar-se: identificar l'agressió, creure en les pròpies percepcions, demanar ajuda psicològica, assessorar-se legalment, poder parlar amb persones que creguin la realitat de l'agressió, associar-se...

L'assetjament laboral consisteix en desgastar a la víctima per a que abandoni el seu lloc de treball. Pot ser un assetjament vertical, de dalt cap baix - o sigui del superior cap a l'inferior-. Pot ser un assetjament horitzontal -entre els mateixos companys i companyes -, i també pot ser dels subordinats cap a un superior. L'agressor es mou a l'ombra, amb dissimulació, i amb l'objectiu d'eliminar a una víctima que no és qualsevol, sinó una persona elegida amb atenció, perquè molesta als seus plans, li fa ombra, normalment per enveja. La seva actuació és premeditada i cruel.

¿MES DONES QUE HOMES?

Dones : Sota els termes de violència domèstica, mobbing laboral i violència de gènere ens referim a una problemàtica quotidiana que atempta contra la integritat física i psicològica de les dones, amb alts índexs d'incidència. Darrere d'aquests termes, no del tot coneguts i parcialment ignorats, es detecta un rerafons de gran calat psicosocial i ideològic; es tracta, en darrer terme, de donar continuïtat i vigència social a la llarga història de subordinació de la dona respecte a l'home, de mantenir una relació de domini, encara no caducada.
Aquesta situació ens obliga a seguir fent pedagogia per clarificar al màxim la realitat i obrir les possibilitats a una solució eficaç i efectiva del problema. Si ens referim a gènere, no ens estem referint a altres conceptes com el de sexe, la feminitat, la masculinitat i d'altres, sinó que fem referència a un concepte social i cultural, variable en el decurs del temps i dels condicionants culturals de determinada societat. Així doncs, a mesura que es modifiquen les relacions de domini home/dona, el concepte de gènere, el seu contingut, es veu també substancialment enriquit i revalidat. Una cosa són les categories biològiques, en principi immutables i permanents com el sexe, i una altra cosa és, per tant, el gènere, sempre sotmès a canvis.

Concretant en mobbing, Les dones pateixen més casos de mobbing a la feina que els homes.
A Espanya encara no es denuncien la majoria dels casos per desconeixement o per por a les represàlies.
Només als jutjats de Madrid es van registrar l'any passat (2002) 150.000 denúncies per mobbing. Aquest problema laboral té una major incidència al col·lectiu femení. Un 54% afecta a dones. Tant la pressió horitzontal (entre persones amb el mateix càrrec i responsabilitat) com l'anomenat mobbing vertical (d'un superior a un inferior jeràrquic) constitueix una de les causes més freqüents de depressió i estrés a l'àmbit laboral.
L'estudi Cisneros II de la Universitat d' Alcalá de Henares afirma que a Espanya més el 15% dels treballadors en actiu (o sigui, dos milions de persones) són víctimes de mobbing. Segons aquest mateix estudi, un de cada tres treballadors en actiu afirma haber sigut víctima de maltractament psicològic en la seva vida laboral amb una freqüència setmanal. A més, el 77% dels afectats assenyala un suport escàs o nul a les seves organitzacions (ja sigui de superiors jeràrquics o companys i companyes).

El mobbing, lluny d'afectar a les persones mediocres, afecta els treballadors més brillants. El pateixen també persones innovadores que s'enfronten amb l'statu quo de l'organització i, per tant, afecta a la productivitat i riquesa de les empreses on es dóna. Així, en empreses grans s'ha calculat que les pèrdues a causa d'aquest síndrome superen els 3.000 milions de les antigues pessetes per any. En el que respecta al tipus de treballadors, l'assetjament té una major inciència entre els treballadors eventuals, i a la vegada és més freqüent a l'Administració pública que a l'empresa privada.
La meitat de las víctimes d'assetjament moral presenta seqüeles psicològiques i al voltant del 52% també pateix trastorns físics com dolors d'esquena o mals de cap i un 5% arriba a pensar en el suïcidi com última alternativa.

Encara que el mobbing és un risc laboral més al nostre país no ha começat a prendre's consciència d'ell des de fa pocs anys. La gran mobilitat laboral i l'ambient cada cop més competitiu - o el fet de ser fixe i que no et puguin despatxar - han contribuït a que aquest fenomen hagi augmentat als últims anys.
El tant per cent de denúncies segueix sent baix ja que existeix un gran desconeixement del problema. Molts treballadors no són conscients de patir-lo i d'altres, per por, no el denuncien.

¿Per què hi ha més casos de dones que d'homes? Una de les raons és que les dones van adquirint nivells de responsabilitat a l'empresa i els superiors jeràrquics pensen que els poden substituir, i prefereixen desfer-se d'una possible rival. D'altres vegades es produeix per un embaràs. La dona, que havia sigut productiva fins llavors, és vista com una càrrega per l'empresa, a vegades per canvis d'horaris motivats per la seva nova situació. Això és el que li va passar a Anna Isabel Guitart, secretària d'un alt càrrec de Alberto Ruíz Gallardón, quan es va quedar embarassada estan separada del seu marit. Als pocs dies va ser destituïda. El Tribunal Constitucional va fallar a favor de la dona, i l'alt càrrec va dimitir per no perjudicar el seu partit. Aquest és un petit exemple de la discriminació que patim les dones a la feina.
No podem obviar en aquest apartat l'assetjament sexual, ja que moltes vegades el mobbing té com a detonat l'assetjament de tipus sexual. Quan la dona es nega a acceptar les proposicions sexuals dels caps o companys, es produeix una situació de mobbing. La majoria de les dones no denuncia l'assetjament sexual perquè no hi ha una legislació que li doni suport, i les empreses no volen ni sentir parlar d'aquest tema tan íntim, que afecta de ple a la llibertat personal de les treballadores.

La jurisprudència laboral exigeix tres requisits per a entendre que hi ha assetjament sexual: una conducta amb un contingut libidinós clar, el rebuig del seu destinatari, normalment destinatària i que la conducta sigui greu, per reiteració, intensitat i efectes sobre la salut, generant un entorn laboral hostil. Altres elements freqüents són l'existència d'una relació de subordinació entre ofensor i víctima o la presència explícita o implícita d'una extorsió de forma que del comportament de l'assetjada puguin derivar-se prejudicis o beneficis per a ella.

Quan la dona, a més és discapacitada, la probabilitat de patir violència i discriminació augmenta.
Al manifest: "LA MUJER CON DISCAPACIDAD, POR SUS DERECHOS", es declara que la violència no solament és l'agressió física evident sinó també tot acte, pràctica i omissió que vulneri els drets humans que afecten a la llibertat, el desenvolupament personal, el benestar, la privacitat, a tot allò que permet que qualsevol persona sigui i es senti respectada.
No tots estem igualment exposats a la violència. El gènere, pertànyer a minories ètniques o culturals, els nivells educatius, l'edat y moltes altres variables o circumstàncies com la discapacitat, incideixen significativament en la probabilitat de ser objecte d'actes o pràctiques violentes.
Les dones i les persones discapacitades són més proclius a patir violència, i si ajuntem les dues variables comporta que el risc de patir violència sigui molt alt.
Més de la meitat de la població amb discapacitat està formada por dones.
Els seus nivells de formació i feina són sensiblement inferiors als dels homes discapacitats. Les dones discapacitades troben dificultats en el fet de què se'ls reconegui el dret a la pròpia sexualitat i a formar una família. Les dones són majoria a la població amb discapacitats.

El president de l'associació nacional d'advocats laboralistes, José Luis Roales -Nieto, després d'analitzar unes mil denúncies per mobbing, afirma que el col·lectiu de treballadors que més pateixen assetjament psicològic a la feina són els professionals homes d'alta qualificació entre 45 i 55 anys, que treballen al sector serveis. Hi ha qui diu que si es produeix aquest fet és perquè no hi ha moltes dones d'aquesta edat en nivells directius.
El segon grup de treballadors més assetjat és el de les dones amb estudis no universitaris.
Per a que existeixi assetjament moral s'han de donar dos requisits indispensables: que l'agressió es prolongui al menys durant sis mesos i que en la mateixa participi algun superior jeràrquic per comissió o omissió. (O sigui, ja sigui el superior el mateix agresor o no faci res per impedir l'assetjament.

No són assetjament moral a la feina les pressions laborals que es derivin de la competitivitat empresarial, tenir un mal dia o discutir amb un company.
Una altra de les raons que condueixen a confusió és la manca d'una regulació laboral d'aquest fenomen que seria necessària per facilitar la defensa dels drets dels treballadors i treballadores. Actualment els advocats poden recórrer a tres vies diferents:

l'article 17 de l'Estatut dels Treballadors, sobre la no discriminació;

l'article 54, per l'extinció del contracte i la indemnització de 140 dies; i la més utilitzada,

l'article 175 de la Llei Procesal Laboral, que inverteix la càrrega de la prova i aludeix a la violació de drets fonamentals.

SOBREVIURE

El professor de la Universitat d'Alcalà d'Henares, Iñaqui Piñuel i Zabala, al seu llibre "Mobbing, Cómo sobrevivir al acoso psicológico en el trabajo" dóna una sèrie d'estratègies per sobreviure a l'assetjament moral.
La víctima ha d'afrontar l'assetjament, cosa que a vegades no fa perquè utilitza mecanismes de defensa inconscients en lloc de donar una resposta racional i meditada. Els mecanismes més freqüents són:

· La negació de l'assetjament.
· L'agressió contra l'assetjador o contra els seus col·laboradors.
· Creure's les acusacions de l'assetjador. (o la introjecció de la culpa)
· La identificació i la submissió a l'assetjador.
· La il·lusió o esperança inconscient de què l'assetjament acabi.
· La somatització ( o sigui, malalties físiques que venen donades per l'assetjament)

Aquests mecanismes tenen en comú el fet de ser ineficaços en restablir l'equilibri psicològic per part de la víctima. Són respostes inconscients inadequades al problema de l'assetjament. La víctima reacciona, no dóna una resposta racional.

La resposta racional és necessària per portar a terme estratègies d'afrontament. O sigui, s'ha de desactivar emocionalment per tal de què li afecti el menys possible l'agressió o les agressions de l'assetjador i la seva banda de col·laboradors.
La millor manera de desactivar-se emocionalment i deixar així de respondre de maneres inadequades passa per prendre consciència o adonar-se de les reaccions habituals a l'assetjament. Adonar-se obra uns efectes molt grans i és la forma principal de trencar el cercle viciós de l'agressió - reacció inadequada.
Es així com es comencen a superar les reaccions inconscients.

El professor Piñuel ens parla de quatre fases en la superació de l'assetjament:
Fase 1: Identificació del problema.
Fase 2: La desactivació emocional.
Fase 3: Elaboració de la resposta a l'assetjament psicològic mitjançant l'extrojecció (reforçar l'autoestima i l'assertivitat de la persona)
Fase 4: Superació del problema i integració a la perspectiva vital de la víctima.
(La víctima deixa de ser-ho, recupera el control sobre la seva vida, i amb el perdó a l'agressor o agressors surt de l'espiral de la violència.)

També ens explica que hi ha alguns factors que augmenten l'efectivitat de resistència front a l'assetjament.
· La bona forma física i mental. Per evitar les malalties derivades de la somatització. Demanar també ajuda psicològica. Explicar-li el que passa al metge de capçalera i, si no entén el problema, buscar un altre professional. S'ha de mantenir una dieta equilibrada i procurar dormir bé. S'ha de tenir en compte que la majoria de les víctimes presenten trastorns de la son.

La víctima ha d'evitar situacions de strees, per poder afrontar el que li provoca l'assetjador.
· La confiança en un mateix. Potser és el més important perquè l'assetjat pugui afrontar l'assetjament, perquè elimina la por i dóna la seguretat de que l'assetjat sortirà de l'assetjament. Elimina la sensació d'indefensió que porta a la depressió.
· La consideració de l'entorn. O la batalla de l'opinió pública. L'assetjador necessita aïllar a la víctima. Necessita que els altres - els que conformen l'entorn - siguin testimonis muts. La persona assetjada ha de donar als altres una imatge de seguretat, autoconfiança i sobre tot no ha de tenir respostes emocionals inadequades - que l'assetjador vol provocar - i desacreditar-se així davant persones alienes al que està passant.
· El suport social. La família és una de les esferes que més aviat resulta lesionada. L'assetjat necessita el suport de la seva parella, dels pares, dels germans, dels amics.
· L'estabilitat econòmica. Moltes vegades l'assetjament (en l'àmbit laboral) acaba amb el comiat de l'empresa. Així la víctima ha de veure cobertes les seves necessitats econòmiques per poder estar el més tranquil·la possible. Estratègies: recorre als estalvis, fer cursos de formació, etc.
· El marge de maniobra. O sigui, que la persona assetjada tingui alternatives de sortida de la seva situació. Quan més gran sigui l'autonomia econòmica més gran serà la resistència a l'assetjament.

copyright. T. Domingo.C. . Tota reproducció ha de citar la font.

Volver fase Acoso

Acoso Moral