Si bé totes aquestes disposicions reforcen el garantisme normatiu, no podem esbiaixar els aspectes més significatius i rellevants de les recents investigacions de la doctrina especialitzada de la qual els seus valuosos aportaments ens permetran valorar i mesurar, en el seu just abast, les conseqüències ètiques i jurídiques d'aquesta problemàtica.

El que s'exposarà tot seguit, com és obvi, resulta d'aplicació també als treballadors de l'àmbit privat encara que aquí, donat l'enfocament del nostre treball, estem eximits d'analitzar, en particular, l'abast de les lleis laborals que regeixen en tal sector.

Els drets vulnerats. Els drets humans

El creixent desenvolupament de la cultura dels drets inherents a la persona humana ens ha permès reconèixer i detectar formes cada vegada més subtils de violència que també afecten la vida i la integritat psicofísica i moral de les persones i a la societat.

Hem de tenir en compte que el fenomen sociolaboral de l'assetjament moral ha sigut caracteritzat per diversos científics i psicòlegs, com la situació en què una persona (o en rares ocasions un grup de persones) exerceixen una violència psicològica extrema, de forma sistemàtica i recurrent i durant un temps prolongat sobre una altra persona o persones al lloc de treball amb la finalitat de destruir les xarxes de comunicació de la víctima o víctimes, arruïnar la seva reputació, pertorbar l'exercici de les seves feines i aconseguir que finalment aquesta persona o persones abandonin el lloc de treball i que pot implicar, a més, la destrucció de la imatge pública i de la carrera professional del treballador, si no s'esmenten els casos més radicals (com la seva mort moral) o la seva desaparició física.

Totes aquestes circumstàncies donen una idea tan sols aproximada del problema social d'aquesta perversa forma de violència moral en el treball, que vulnera els drets humans reconeguts mitjançant tractats internacionals amb jerarquia constitucional.

En efecte, adverteixi's que l'art. 23 de la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 estableix que tota persona té dret a condicions equitatives i satisfactòries de treball i a una remuneració –També equitativa i satisfactòria- que li asseguri, així com a la seva família, una existència conforme a la dignitat humana.

L'art. XIV de la Declaració Americana dels Drets i Deures de l'Home disposa que tota persona té dret al treball en condicions dignes.

Per la seva banda, l'art. 5è, inc. 1r, de la Convenció Americana de Drets Humans (Pacte de San José de Costa Rica) estableix que tota persona té dret que es respecti la seva integritat física, psíquica i moral i agrega, en l'inc. 2, que ningú ha de ser sotmès a tractes cruels, inhumans o degradants. I en l'article 11 s’estableix expressament que tota persona té dret al respecte de la seva honra i al reconeixement de la seva dignitat. D'altra banda, la Convenció contra la tortura i altres tractes o penes cruels, inhumans o degradants disposa en l'art. 16 que “Tot Estat Part es comprometrà a prohibir en qualsevol territori sota la seva jurisdicció altres actes que constitueixin tractes o penes cruels, inhumans o degradants i que no arribin a ser tortura tal com es defineix en l'art. 1r, quan aquests actes siguin comesos per un funcionari públic i una altra persona que actuï en l'exercici de les funcions oficials, o per instigació o amb el consentiment o l'aquiescència de tal funcionari o personal”.

Així mateix, el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals en el seu art. 6 estableix que l'Estat ha de garantir el dret de tota persona de guanyar-se la vida mitjançant un treball, prenent totes les mesures necessàries per a això, en particular, perquè tingui una ocupació plena i efectiva, amb condicions que garanteixin les llibertats polítiques i econòmiques fonamentals de la persona humana.

Dels enunciats precedents resulta evident que la integritat física, psíquica i moral del treballador, el respecte de la seva honra, el dret al reconeixement de la seva dignitat i a no ser discriminat i de les llibertats fonamentals de la persona humana es veuen intensament degrades pels comportaments que en les seves diverses modalitats constitueixen assetjament moral o psicològic.

Vegem el que diu respecte d'això Molina Navarrete. És indubtable que la integritat física i psíquica resulta compromesa per quant l'assetjament moral es revela, en tot cas, com una agressió a la salut del treballador-víctima atès que els seus efectes perjudiquen el seu equilibri emocional i psíquic, multiplicant exponencialment les malalties psicosomàtiques i el risc d'accidents.

També resulta afectat el respecte de la seva honra o el dret a l'honor -tant en la seva faceta personal com a professional- ja que l'assetjament moral comprèn, o pot comprendre, conductes atemptatòries tant contra l'autoestima com contra la reputació de la víctima, generalment, en graus extrems –Per exemple, ridiculització col·lectiva o pública, menyspreament, indiferència, marginació, contínues recriminacions per pretesos dolents resultats, acusacions insidioses reiterades, etc.-, així com actuacions dirigides a desconsiderar, ignorar i invalidar la seva activitat laboral. En conseqüència, pocs dubtes poden cabre respecte a la seva negativa afectació del dret a l'honor. Representa, per tant, una forma sistemàtica i extrema de "anihilament" de l'esfera professional del treballador amb pretensions de projecció exterior i cap al futur, rebaixant fins a la humiliació la consideració deguda a la vàlua professional del treballador. D'ací que en determinats estudis s'insisteixi a qualificar tal conducta com una forma de perversió de la qual les seves manifestacions disvaluoses contenen un abast lesiu de projecció impredicible i impliquen així mateix la desacreditació, l'aïllament i la confusió totals del treballador-víctima, amb la consegüent ruptura dels seus vincles socials i de grup i, a vegades, fins i tot els familiars.

Tal com va quedar dit regeix així mateix la prohibició de tractes cruels, inhumans o degradants. Sobre aquest particular, Blanco Barea i López Parada -seguint els lineaments de rellevants precedents judicials espanyols- consideren que constitueixen tortura els actes que envileixen, humilien, vexen o denigren la integritat moral d'un altre. Així mateix, prenent com a base allò que s'ha resolt en altres pronunciaments refereixen que el concepte de tractes degradants encunyat pel Tribunal d'Estrasburg es defineix en relació a l'existència d'actes que poden crear en les víctimes sentiments de temor, d'angoixa i d'inferioritat susceptibles de humiliar-los, d'envilir-los i de trencar la seva resistència física o moral. I agreguen que el tracte degradant implica potser una conducta des de l'habitualitat en relació a situacions de menor entitat encara que sempre feridors a la dignitat perquè suposen, en tot cas, menyspreu i humiliació. Encara davant l'absència d'una clara definició, conclouen que s'atempta contra la integritat moral d'una persona quan es vexa la seva dignitat de ser humà recorrent a formes de pressió sobre la seva voluntat.

Les llibertats polítiques i econòmiques fonamentals de la persona humana que consagra en art. 6 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals apareixen també vulnerades.

En efecte, en primer lloc, no ens oblidem que la persona es realitza en l'àmbit laboral i en tot el feix de relacions socials i familiars que pot sostenir i desenvolupar, en gran manera, gràcies a la remuneració econòmica que percep pel treball. Per tant, si el procés d'assetjament li priva de tot això, li està produint un dany més enllà del causat a la seva “dignitat laboral”. Ho està minant com a persona o, dit d'una altra manera, l'està atacant en el nucli mateix de la seva condició humana. D'altra banda, el dret a la llibertat de comunicació intersubjectiva i/o grupal també es veu trencat perquè una de les actuacions més rellevants ideades per l'agressor o assetjador és aconseguir trencar radicalment les xarxes d'informació-comunicació del treballador a l'empresa, ja sigui amb els seus companys, ja amb la línia de comandament, ja fins i tot amb l'exterior, de manera que el treballador-víctima quedi completament aïllat en "la seva" organització o grup sociolaboral. A aquest respecte, ha de tenir-se en compte que un dels principals elements que serveixen per a emparar i afavorir l'èxit de la conducta assetjadora o fustigadora és, precisament, la passivitat dels restants membres del grup respecte a aquesta situació de persecució psicològica, facilitant o consentint, per tolerància o deixadesa o per connivència, l'aïllament i el "buit" al treballador.

En funció del que s'ha dit, creiem que les normes internacionals dels drets humans, coincidint amb la postura de Maffía, s'erigeixen en eines útils per a contrarestar aquests abusos.

Finalment, cal assenyalar que en aquesta línia s'enrola també la OIT. D'una banda, en la Declaració General de 1998 relativa als principis i drets fonamentals en el treball va quedar expressat el compromís dels governs i de les organitzacions d'ocupadors i de treballadors de respectar i defensar els valors humans fonamentals. Al seu torn, en la Conferència del mateix any es va aprovar el text d'una Declaració de Principis i Drets Fonamentals entre els quals es troben:“el respecte a la dignitat del treballador, l'honor, la imatge i la integritat física i mental”.

31/03/2006 - Dra. Patricia Barbado - Argentina (Transcripció parcial de l'article publicat en Jurisprudencia Argentina, Buenos Aires, 29.12.04, t. 2004-IV, suplement de Derecho Administrativo corresponent al fascicle NÚM. 13)

Extret, i traduït al català, de prevention-world.com

http://www.cgtcatalunya.cat/nuke/modules.php?name=News&file=article&sid=2065
Enviat el Diumenge, 16 abril a les 21:09:22
Collaboraci de fesibacat